Ens han ensenyat a viure com si la mort fos una errada del sistema, un error per corregir, una ombra a evitar. A Occident, la mort no és una etapa, sinó una derrota. Cal amagar-la, disfressar-la, allunyar-la dels ulls dels infants i dels calendaris. No es mor, es "descansa en pau", com si fins i tot l’últim acte de la vida hagués de ser domesticat pel llenguatge.

Però, què passaria si ens aturéssim a escoltar el silenci que deixa la mort? Si la miréssim de cara, sense disfresses ni eufemismes? Potser descobriríem que no és enemiga, sinó mestra. Que no ve a trencar, sinó a recordar-nos que cada moment és fràgil, que cada vincle és sagrat.

El dolor de la pèrdua no és una patologia, sinó un testimoni d’amor. Dol perquè va ser estimat. Plorem perquè vam abraçar la vida amb totes dues mans, i ara, una mà queda buida. Però en aquest buit també hi habita una presència: la memòria, la transformació, la possibilitat de tornar a mirar el món amb ulls més tendres.

Trencar el tabú de la mort és, en realitat, una forma de tornar a la vida. Parlar de la mort és parlar de com volem estimar, acompanyar, acomiadar. És recordar-nos que som éssers finits, però no per això menys infinits en el nostre amor.

La mort no ens roba res que no hàgim viscut. I si visquéssim sabent que el final no és una traïció, sinó una part inevitable del relat? Potser aprendríem a morir una mica cada dia —a deixar anar, a acomiadar-nos, a perdonar— per viure més plens, més oberts, més humans.