Veiem com la democràcia -sigui “liberal” o “popular”- fa aigües, de com creix l’anti-política en mans dels interessos de minories que volen imposar un despotisme tecnocràtic, militaritzat i bel·licista.

El contrapès a la política no és l’anti-política, sinó el que Lluís M. Xirinacs anomenà, la demòtica.

Política ve de polis (la ciutat, la institució, l'estructura de govern), mentre que demòtica ve de demos (com a cos autoorganitzat). La distinció és suggestiva: la política és l'art de la polis; la demòtica és l'art del demos mateix, sense mediació institucional.

La política com a esfera dels representants i les institucions, i la demòtica com a acció directa del poble organitzat —.

La distinció no és només conceptual sinó operativa: la demòtica és la força del poble autoorganitzat, tot allò que pertany al poble i el fa viu i sobirà, articulada a través d'una estructura d'arbre d'assemblees — assemblees de baix a dalt (llar, veïns, carrer, barri, municipi, comarca, nació…) fins a bastir l'Assemblea dels Països Catalans. Aquestes estructures orgàniques no són els partits: són les llars, els barris, els municipis, les comarques, el país. La política seria l'esfera dels partits i la representació; la demòtica, la sobirania exercida des de baix de forma permanent i vinculant.

Aquesta és una de les bases de l’AutoDefensa Noviolenta, on la defensa no és delegada a un cos especialitzat sinó exercida pel demos mateix. Les plantades setmanals serien, en aquest sentit, pràctica demòtica més que no pas acció política.

Veiem que si diem no al militarisme i a les guerres, però sense alternatives de defensa basada en la dissuasió civil noviolenta, acabem, de fet, justificant la cursa d'armament i els exèrcits! 

La paràlisi que vivim per denunciar o aturar les guerres prové de la manca d'alternativa a la defensa militar armada per: 

·  enfrontar agressions, invasions o ocupacions,  

·  per exercir la legítima defensa sense recórrer a les armes i  

·  per defensar la vida sense matar.